Història d'una Mare

L'escola

2011-02-08T17:05:00.006+01:00

Comença el patiment...

D'aquí uns dies comença el periode de preinscripció per l'escola i el nostre fill Roure, que dilluns farà 3 anys, ja entrarà a P3.

Per qualevol pare és difícil prendre la decissió de a quina escola vols portar el teu fill, ja que passarà molt anys allà dintre i moltes hores al dia.

Per nosaltres és molt important que l'escola sigui un lloc bo pel nen, en el sentit que se senti estimat, que se senti agust, que volgui anar-hi i sobre tot que aprengui. Per això, després de donar-li moltes i moltes voltes, ens hem decidit per una escola pública i bastant innovadora a nivell de metodologia d'aprenentatge.

El que s'obligui als nens de 3 i 4 anys a estar asseguts a una taula durant 5 hores al dia ho trobem una bestiessa, i no gaire respectuòs amb les necessitats reals dels nens. No volem una escola que digui al nostre fill quan ha de pijar, beure aigua, jugar, aprendre, etc. Volem una escola que ensenyi al nostre fill a ser responsable amb les seves decissions, que el motivi per aprendre, que el deixi experimentar i jugar a aprendre. Una escola on el nen se senti segur com a casa, estimat, valorat i sobre tot respectat. I una escola on els pares puguin participar de la seva vida, que puguin proposar i siguin escoltats.

En definitiva, una escola per crèixer plegats i ser partíceps del procés educatiu dels nostres fills.

Després de donar-li moltes voltes, hem trobat una escola així. Ara només queda entrar-hi...

http://www.youtube.com/watch?v=R9416mS4PhU

Tornem a començar

2011-01-22T15:59:00.004+01:00

Tornem a començar...

Re-comencem...

O pot ser no?

Diuen que el segon embaràs no és com el primer, i estic d'acord. Bàsicament perquè l'experiència és un altre; no és pot repetir una experiència dues vegades perquè aquesta sempre serà diferent de la primera, i per moltes vegades que la intentis repetir, el resultat sempre serà diferent.

Ara que estic a punt de complir 30 setmanes del meu segon embaràs, penso que la filla que tindrem serà un altre persona diferent del Roure, i creixeran diferents i tot serà diferent, perquè, simplement, són dues persones diferents. Intentar que "surtin" iguals és com voler que un roser doni margarides... no es pot.

Mirada enrere

2010-08-05T18:04:00.005+02:00

Ha passat massa temps des de la última vegada que vaig escriure, ho sé. I per això demano disculpes a la gent que em seguia.

La vida ha canviat, a millor. Sóc mare, fa dos anys i mig, i des de llavors que la meva vida és més plena. Estic contenta, estic feliç; veig el meu fill, com creix, com aprèn i penso: " no ho hem fet tant malament..." el veig espavilat, llest, molt afectuós, educat... veig que tot i les rebequeries que a vegades agafa, com tots els nens de la seva edat, hem sapigut portar el tema bé, hem aconseguit escoltar el nostre fill i fer-nos escoltar, i hem aconseguit que sigui fàcil conviure amb ell.

Ara miro enrere i veig totes les estones que l'he tingut enganxat al pit, totes les estones que l'he portat a la motxilla a la meva esquena, totes les nits que ha passat amb nosaltres al llit, i penso: ho hem fet bé. Perquè tot això ha fet que el nen estigui tranquil, ell sap que estem aquí per si ens necessita, i ell mateix va demanant espai i va adquirint cada dia més autonomia.

Estic contenta i orgullosa com mare. Espero poder seguir per aquest camí amb el segon fill que tindrem.

En la mochila

2009-04-07T16:09:00.007+02:00

Lo mejor de llevar a mi hijo colgado a la espalda es la comodidad. Puedo ir más deprisa o más despacio según me plazca; cuando quiere caminar, no me tengo que preocupar por llevarle de una mano y aguantar el carro al mismo tiempo; puedo ir a comprar, subir y bajar al metro sin molestarme en mirar si hay ascensor...
Cuando se queda dormido no me tengo que preocupar de donde dejarlo, lo llevo encima! ni tengo que estar pendiente por si se despierta... me entero inmediatamente cuando lo hace.
Me encanta colgarme a Roure de la espalda, sentir sus manitas jugueteando con mi pelo, sus pies patalenado el aire, su cabecita apoyada en mi espalda cuando se duerme...
Es una experiencia que no cambiaría ni por el mejor carro del mundo...

"Me encanta cuando mi madre me lleva en su espalda. La sensación de sentir su cuerpo, poder oler su pelo, notar cuando corre o se le acelera el corazón, oir su voz, sentir sus pasos... balancearme con ellos hasta quedarme dormido apoyando mi cabeza en su espalda.
Siempre estar cerca de ella, sientiendo que nada malo me puede pasar al estar a su lado, notándola pegada a mí, como cuando estaba en su interior. Unidos para siempre.
Me da mucha pena cuando me deja porque tiene cosas que hacer, pero sé, he aprendido, que siempre vuelve, y siempre me coge en sus brazos y cuando salimos a pasear me cuelga a su espalda y entonces soy el niño más feliz del mundo, porque tengo cuanto necesito: el contacto de la piel de mi madre, la leche que me da y el cariño y el amor que me demuestra día a día"

La actriz Salma Hayek amamanta a un niño en Sierra Leona

2009-02-13T13:59:00.006+01:00

Hoy en el periodico.cat ha salido una noticia que realmente me ha emocionado y ha hecho que se me saltaran las lagrimas...

"La actriz mexicana Salma Hayek, durante un viaje a Sierra Leona, hizo gala de su faceta solidaria y su defensa de la lactancia materna, y dio de mamar a un niño, cuya madre no tenía leche que darle. El vídeo arrasa en internet y ha generado también un encendido debate a favor y en contra de su acción.

Hayek, gran amiga de la actriz española Penélope Cruz, visitó el país durante una campaña de Unicef para la erradicación de tétanos. La mexicana se conmovió al conocer la historia de esta mujer.

"Deberías haber visto sus ojos"

Así lo ha contado en una entrevista en el programa Today Show in America: "Se trata de que las mujeres tenemos que ayudarnos, y hay gente que precisa mucha más ayuda de la que te puedas imaginar. Hay que ayudar a los niños como podamos".

"El bebé estaba perfectamente saludable, pero la mamá no tenía leche. Estaba muy hambriento. Yo había dejado de amamantar a Valentina, pero aún tenía mucha leche, así que alimenté al bebé. Deberías haber visto sus ojos. Cuando sintió el alimento dejó de llorar de inmediato", ha explicado."

Me encanta que esta mujer haya "pasado" de todos los prejuicios sociales que hay en contra de la lactancia para hacer todo lo que estaba en su mano por ayudar a este pequeño...
Si quereis ver el video, podeis copiar este enlace (aún no sé como subir videos...)

http://www.youtube.com/watch?v=1Ba-xwnmUuY

Gracias Salama, por tu apoyo público a la lactancia materna.

El concepto de Continuum (part 1)

2009-01-09T15:52:00.006+01:00

... en el momento en que el nacimiento ha finalizado y la madre y el bebé se encuentran por primer vez como individuos separados, es cuando el trascendental acontecimiento de la IMPRIMACIÓN debe tener lugar...
Este impulso fundamental está tan arraigado en la madre humana que tienen prioridad sobre cualquier otro deseo que ella pueda tener; por más cansada, hambrienta, sedienta que esté, ella desea ante todo alimentar y tranquilizar a ese absoluto desconocido cuyo aspecto no es demasiado bonito. Si no fuera así, no habríamos sobrevivido todos estos cientos de miles de generaciones...

Pero, ¿qué ocurre si la imprimación no puede tener lugar, si el bebé es retirado cuando la madre siente el deseo de acariciarlo, de ponerlo junto a su pecho, en sus brazos o en su corazón, o si está demasiado drogada como para experimentar plenamente el vínculo afectivo que se forma en ese momento? parece ser que produce un estado de profunda tristeza... en los siglos formativos de los partos humanos, cuando no había ningún objeto que despertara la ternura de la madre, era porque el bebé había nacido muerto. La respuesta psicobiológica era la de llorar la muerte de un ser querido. Cuando el momento se pierde, el estímulo no recibe ninguna respuesta y las fuerzas del CONTINUUM suponen que no hay ningún bebé y que el impulso de la imprimación debe anularse...

Así, cuando en un hospital moderno se hacer nacer a un bebé horas o incluso minutos después de que la madre haya entrado en un estado fisiológico de llorar la muerte de un ser querido, el resultado suele ser que ella se siente culpable de no haber tenido "instintos maternales"; además sufre la clásica tragedia del mundo civilizado llamada una "normal" DEPRESIÓN POSTPARTO... precisamente cuando la naturaleza la había preparado exquisitamente para uno de los acontecimientos emocionales más profundos e influyentes de su vida.

En esta etapa, una loba fiel al continuum de los lobos habría sido una madre más idónea para un bebé humano que la madre que yace en la cama a un palmo de distáncia de él. En una unidad de neonatologia de las maternidades de la civilización occidental hay muy pocas posibilidades de recibir el consuleo de una mamá loba. El recien nacido cuya piel está pidiendo a gritos volver a sentir aquella carne suave, cálida i viva con la que estaba en contacto, es envuelto en una tela seca e inerte. Es colocado en una caja y dejado ahí, por más que llore, en un limbo donde no hay el menor movimiento (por primera vez en toda la experiéncia de su cuerpo, en los siglos de evolución o en la eternidad vivida en el útero). El bebé no cesa de llorar; sus pulmones, que no estan acostumbrados al aire, se sobresfuerzan con la desesperación que hay en su corazón. No acude nadie. Confiado en la perfección de la vida, como debe hacer por naturaleza, efectua el único acto que puede: llorar. Hasta que después de haber pasado un tiempo que para él es una eternidad, se duerme agotado...

... el bebé, cuando es llevado al hogar de su madre ya conoce a fondo como es la bida. A un nivel preconsciente que determinará todas sus impresiones posteriores, al igual que las determina ahora, sabe que la vida es insoportablemente solitaria, que no respeta sus señales y que está llena de sufrimiento.
Pero aún no se ha rendido. Su fuerza vital intentará siempre recuperar el equilibrio mientras haya vida en él...

Estracto del libro: "El concepto de continuum. En busca del bienestar perdido". De Jean Liedloff.

Agobios

2008-11-10T15:21:00.005+01:00

La pressió social és molt forta, encara que sigui de manera inconscient. A vegades em passa que el que tinc al meu costat m'envolta tant i tant que acaba per asfixiar-me... i llavors m'entra un agobio que no puc amb ell, i m'emprenyo amb mi mateixa, i amb el mon...
És aleshores quan recordo perquè estic fent les coses com les estic fent, i em relaxo. És el moment en el que penso en el meu fill, en les seves necessitats, en l'home que algun dia es convertirà; i és en aquest moment quan penso que estic fent les coses com jo vull, i com crec que és millor per ell i l'agobio passa, i el que faci l'altre gent deixa d'importar-me i em sento segura de mi mateixa, i penso que sóc una bona mare i que estimo el meu fill per sobre de qualsevol cosa o opinió que tingui la gent; i d'aquesta manera tot torna a la normalitat.

Quan et converteixes en mare, mai més tornaràs a ser com abans, ni faràs les mateixes coses ni res serà igual, i crec que hem de ser conscients per poder portar una vida normal, sense agobios, ni sentiments de culpa o incapacitat per fer les coses per les que estem dissenyades.

Hem de saber que cada cosa te el seu temps, i que potser ara, amb un bebè de 9 mesos a casa, no és temps de sortir a sopar o de festa amb les amigues. És moment de tenir cura del nostre fill, de donar-li tot el amor que puguem, de tenir-lo en braços, d'acaronar-lo, de petonejar-lo, abraçar-lo, bressolar-lo, gaudir-lo al màxim i sobre tot, sobre tot, estimar-lo explícitament. Tot el que puguem i volem sense importar-nos el que diguin les males llengües.

D'aquesta manera sempre sabrà que l'estimem perquè així ho sentirà i ho viurà.

Nena Andina

2008-10-20T14:59:00.003+02:00

Quan un nen neix, no sap ni l'època en la que viurà, ni el país on està, ni la classe social que en te la seva família, ni el idioma que parlarà, ni si farà fred o calor, o si és de dia o de nit. El que si saben TOTS els nens quan neixen, és que amb la seva mare estan segurs. Saben que a sobre d'aquells braços res dolent els hi passarà; saben que amb ella no els hi faltarà aliment, escalfor ni estima.
Som els adults els que hem d'ensenyar a aquests nadons on són, qui són i com és el mon que els ha tocat viure i som nosaltres els que els ensenyem com han de fer les coses, no tant amb les nostres paraules, que tardaran en entendre, sino amb els nostres actes que entenen perfectament des del primer dia.

Un nadó que plora i s'agafa en braços entén que quan tingui una necessitat, hi haurà algú per solucionar-li; un nen que plora i se'l deixa plorar, encara que l'expliquis que l'estimes, entendrà que no hi ha ningú que l'atengui i que es troba sol i desemparat; per tant, es sentirà abandonat i molt insegur.

I això mateix passa a la nit; un nen que es troba sol a la foscor d'una habitació se sent indefens, insegur i que qualsevol cosa el pot passar. El nen que dorm al costat dels pares sent la seva respiració, sent que estan a prop i per tant sent que no està sol i si ho necessita, el podran ajudar; sent la seva escalfor; se sent protegit. I això és una cosa que tots els nens del mon saben.

Telebasura

2008-09-27T23:11:00.003+02:00

Las madres que quieren dar el pecho largo tiempo, o que deciden dormir con sus hijos en la misma cama están mal vistas. Hay que ir dando explicaciones de por qué haces las cosas, cuando la respuesta es tan obvia que no haría falta preguntar: porque es lo mejor para mi bebé.

Ayer en la cadena estatal Cuatro empezó un nuevo programa, un reality, o un coach como ellos lo llaman sobre madres adolescentes. Sólo el título ya de miedo. En resumen: seis chicas de entre 16 y 17 años con sus bebés encerradas en una casa durante 15 dias con unas "expertas" que les van "enseñar" como ser buenas madres...

Expertas en destrozar las vidas de las madres y de los niños...

1º- Según las supuestas expertas la lactancia a demanda es cada hora y media o dos horas... ESO NO ES A DEMANDA!!!! y así se han cargado miles de lactancias en este país. A demanda quiere decir: sin horarios entre tomas ni en cada toma. El bebé es la única persona que sabe cuando tiene hambre y cuando está saciado. Un poco de respeto por favor.

2º- Según ellas es bueno que los niños lloren... Dejar a los niños que lloren NO es bueno, estamos desatendiendo sus necesidades básicas, y el llanto es la única manera que tienen de expresarse, no podemos dejarles llorar hasta que nos de la gana ir a atenderles. En los horfanatos del tercer mundo es lo que hacen y después estos niños tienen unas carencias emocionales muy difílies de solucionar; entre otras cosas no son capaces de expresar sus sentimientos ni de llorar...

3º- Los metodos de ADIESTRAMIENTO (dígase X dígase método Estivill...) para "enseñar" a dormir a los niños es del todo CRUEL, inhumano y devastador con la psique del niño ya que dejar llorar a un niño que tiene unas necesidades, sean las que sean, también lo és. Para empezar que los niños ya saben dormir! lo que hay que hacer es darles cariño, que se sientan protegidos y seguros de que nada les va a pasar si se duermen, y eso no lo consigues dejando solo a un niño en una habitación a oscuras.

Este programa que trata a las madres y a los bebés como conejillos de indias me pone los pelos de punta, ya que estan dando una información falsa sobre lactancia y crianza y eso puede confundir a muchas futuras mamás. Está tirando por el suelo todo el trabajo que se está haciendo desde los colectivos a favor de la lactancia, de las recomendaciones de la Asociación Española de Pediatria, la OMS, la Asociación Americana de Pediatria, UNICEF y demás organismos que luchan para hacer del parto y el puerperio una experiencia más humana y más respetuosa con la madre y con el bebé.

Como madre estoy cabreada y quiero que todo el mundo lo sepa.

Boicot a Cuatro

Si os interesa podeis leer los comentarios de la gente en el forum del programa

http://blog.cuatro.com/practica_cuatro/2008/09/madres-adolesce.html

El Menjar

2008-09-07T00:36:00.005+02:00

Quans més dies passen, més segura em sento de cóm estem fent les coses.

No és fàcil anar contracorrent i donar explicacions a tothom de perquè fas les coses d'una manera, quan tothom (tothom?) les fa d'un altre.

El meu fill ja té sis messos -de fet en una setmana farà set-, i ja hem començat l'introducció del menjar complementari. Però, que passa si no vols donar papilles "tradicionals" al teu fill? què algunes persones no paren de jutjar-te i de pensar que t'estas complicant la vida.

Potser si que me la complico, però simplement pel fet de que vull el millor pel meu fill, i aixó no passa per donar-li unes papilles industrials que entre altres ingredients porten caramel i aroma de vainilla...

Prefereixo mil vegades complicar-me-la comprant un molinet de café per poder moldre jo mateixa els cereals que compro a l'herbolisteria i fer la millor papilla que puc per ell. No serà tant gustosa, perque, evidentment no porta sucre ni aromes que fan que els nens s'enganxin a aquest tipus de menjar, però estarà feta amb tot el meu amor i amb uns ingredients adients per la seva edat.

Quan passeu pel super, si us enrecordeu, mireu els ingredients de qualsevol preparat per nens i plantegeu-vos que voleu donar de menjar als vostres fills (quan els tingueu). La veritat és que és molt difícil lluitar comtra la macro industria alimenticia infantil d'aquest país, però jo no contribuiré a fer-la més gran.

I el meu fill tampoc.

conciliació

2008-06-29T21:51:00.002+02:00

Quan una dona treballadora es queda embarassada es comença a plantejar tota una sèrie de qüestions referents al seu futur: la baixa maternal, les hores de lactància, la possible reducció de jornada, el deixar de treballar... però el cas és que fins que no tens el nen entre les teves mans, no saps realment el que vols fer. Personalment, si pogués, escolliria tenir cura del meu fill al menys els 2 primers anys de vida.

Hi ha dones que no entenen que et vulguis quedar a casa cuidant dels fills en comptes d’anar a treballar; la majoria d’ aquestes dones no son mares; per qualsevol mare, deixar el seu fill a les 16 setmanes de vida és el pitjor sacrifici que ha de fer, perquè va en contra del teu instint de mare.

Tenim una llei titulada “de conciliació de la vida familiar i laboral”; però realment la conciliació no hi es... El que fa la llei és donar-te a escollir: o treballes, o et dediques a cuidar els fills. Si optes per aquesta opció, pots agafar-te una excedència sense sou; si optes per la feina, pots portar el nen a la guarderia... des del meu punt de vista, conciliar vol dir poder fer les dues coses, com s’ha fer sempre... en el fons, tothom sap que les dones són el sexe fort.

El fet d’haver d’escollir entre ser mare o ser treballadora, comporta a moltes dones uns conflictes personals interns difícils de solucionar. El teu instint et demana una cosa, però a nivell social se’t demana el contrari, i fins que aquesta visió no canvií, les dones que preferim quedar-nos a casa, no ho tenim fàcil.

Quan de temps dura la vida laboral d’una dona? 35? 40 anys? Quan dura la primera infància del teu fill? Uns mesos, que una vegada han passat no els podràs tornar a recuperar mai més. Gaudiu el màxim possible de les coses que passen, perquè una vegada han passat, no tornen.

Tabús

2008-06-18T23:11:00.005+02:00

Vivim en una societat avançada, plena de tecnologia, on es pot aconseguir qualsevol cosa ràpidament i on molts tabús socials han desaparegut. Ara, a ningú se li fa estrany veure dues persones fent-se petons al carrer, es pot parlar (més o menys) obertament sobre els teus gustos sexuals, religiosos o polítics, inclús de l’avortament o de la mort.

Però tot i que sembla una societat en la que es pot parlar de tot, no és així. Encara ens queden molts prejudicis socials que provoquen tabús. Un exemple molt clar és dir que el teu fill de dos anys encara mama, o el tema del colecho; per qui no estigui familiaritzat amb la paraula (que ni tant sols està acceptada per l’acadèmia) vol dir compartir el llit amb altres persones, i més concretament amb els teus fills.

Si se t’acudeix dir-li a algú que el teu fill dorm amb tu al llit, de seguida comença a dir que es mal acostumarà, que no te’l podràs treure mai, que tindrà massa dependència dels pares... des del meu punt de vista, res més lluny de la realitat. Quan un nen dorm amb tu, et sent al seu costat, sent la teva olor, la teva respiració, nota la teva escalfor... se sent segur al costat dels seus pares, el que farà que en un futur se senti més segur de si mateix. És clar que es dorm molt bé amb els pares! I és clar que un dia el nen acabarà dormint a la seva habitació, però no cal córrer; si li donem temps i l’acompanyem (no l’obliguem) acabarà marxant ell sol.

Si que és veritat que al principi et fa una mica de por poder fer-li mal; però, igual que som capaços de girar-nos al llit i no caure, som capaços de no xafar al nen, perquè tens com un sisè sentit que et diu que està dormint amb tu i l’has de protegir. A mesura que passen els dies dorms més tranquil, cada vegada t’agrada més dormir amb el nen i veus que ell dorm de meravella; no plora gens i tu no t’has d’aixecar cada vegada que plora a donar-li el pit.

Us imagineu a les nostres avantpassades a les cavernes deixant als nens dormint a la cova del costat? L’espècie humana s’hauria extingit fa molt. L’ésser humà està “dissenyat” genèticament per dormir acompanyat perquè és un ésser indefens que sense algú que se’n faci càrrec, no duraria gaire. Per això ploren els nens, però aquest tema el deixem per un altre dia...

Us deixo un video que personalment m'encanta, espero que a vosaltres també...

http://es.youtube.com/watch?v=J7nCdJQ44wc&feature=related

A dinar!

2008-06-17T10:21:00.003+02:00

Estem d’acord que la fruita és molt sana i s’ha de menjar molta; però, algú s’ha menjat per berenar (per exemple) una pera, un plàtan, una poma i una taronja? Estrany oi? Doncs en proporció és el que fem menjar als nens amb la famosa papilla de fruites. A més a més de la feina extra que suposa preparar la maldita papilla...

Un nen, que mai ha testat la fruita, la primera vegada que ho fa, prova quatre a la vegada. Crec que no és just. Un nen es mereix l’oportunitat de conèixer quin és el gust i la textura de cadascuna d’aquestes fruites per separat, i quan hem vist que li agraden i que no li han causat cap tipus de reacció al·lèrgica, podem fer les barreges que vulguem.

Un altre tema és introduir els aliments per blocs, rotllo el mes de la fruita, o el mes dels cereals. Personalment mai a la meva vida adulta he menjat d’un sol grup d’aliments durant un mes o dues setmanes; sempre he intentat barrejar els diferents tipus per aconseguir el que denominem UNA DIETA EQUILIBRADA. Perquè fem tantes excepcions amb els nens? L’ordre d’introducció no te cap importància i crec que és més interessant per el nen testar aliments de gustos i textures diferents i de grups d’alimentació diferents. És més divertit i igual de nutritiu (o més) i ho avalen grans experts de la nutrició i de la pediatria.

El cas és que com sempre, hem de mirar el que més ens interessa com a mares i el que creiem que és millor per el nostre fill, i no deixar-nos guiar per la opinió de la majoria.

Transport per a tothom?

2008-06-10T11:33:00.002+02:00

Moure’t per Barcelona és fàcil amb el transport públic; la xarxa de metro i autobusos urbans et porten allà on necessites anar. La cosa es complica bastant quan amb tu portes un cotxet amb el nadó dintre...
Si vols anar a Plaça Catalunya ja pots resar per què l’ascensor que puja al carrer de la línia 1 funcioni... però si baixes a Urquinaona, hauràs de confiar en la bona fe de la gent i que algú t’ajudarà a pujar totes les escales que hi ha (que no són poques...) per que ni ascensor ni mecàniques...
A plaça Espanya estem igual, Diagonal, Arc de triomf, Clot... alguns exemples d’estacions que no estan adaptades . El més curiós és que són parades amb una afluència de passatge bastant elevada i la majoria amb enllaços.

Decideixes anar en bus, així aprofites per mirar el paisatge, i tot i que la gran majoria estan adaptats per pujar amb cotxet, i tenen un espai reservat per posar-lo, la sorpresa arriba quan has de baixar i resulta que la vorera et queda massa lluny i demanes al conductor si pot accionar la rampa. Ho fa? Doncs no, a menys que no vaguis en cadira de rodes o portis un cotxet de bessons. I que passa amb la resta? Els que portem cotxet amb un sol nen? No tenim dret a baixar de la manera més segura possible? Doncs sembla que els de TMB no pensen així. Suposo que les seves raons tindran, però no les conec, i he de baixar de l’autobús com puc; al igual que la majoria de mares d’aquesta ciutat.

A veure si realment fem una ciutat per a tots i totes i acabem d’adaptar el transport públic. Tots sortirem guanyant.

Els pediatres

2008-06-04T15:49:00.005+02:00

Els pediatres són aquests metges especialitzats en nens petits... bé; la pregunta és: també estan especialitzats en nutrició infantil? I tenen prous coneixements sobre lactància materna? En la majoria dels casos la resposta és NO.

Perquè una persona que es dedica a curar les malalties dels més petits, és l’encarregada de confeccionar el seu menú? Si diem que cada nen és diferent, perquè intentem que tots els nens mengin el mateix? No te cap lògica! Al final, el/la pediatre es basa en les pròpies creences i prejudicis a l’hora de parlar d’alimentació infantil, i no tant en estudis científics o en les recomanacions que fa l’OMS. Per això hauria d’existir la figura del nutricionista a les consultes pediàtriques, per poder assessorar a la mare sobre l’alimentació del seu fill/a i fer-la en consonància amb les preferències d’aquesta, respectant SEMPRE el que vol la mare.

Tots els pediatres haurien de tenir molta informació sobre l’alletament matern per poder ajudar a les mares que es troben amb problemes a l’hora de donar el pit. Ells et donen una “solució” per un primer moment: si el nadó no guanya pes, s’ha d’administrar suplement; però en cap moment et diuen com ho has de fer per poder treure aquest suplement i tornar a la llet materna en exclusiva; i aquesta és una de les raons per les quals moltes mares abandonen l’alletament abans d’acabar la quarantena: quant més suplement (llet de fòrmula) pren, menys mama del pit... no tenen la informació adequada ni saben on buscar-la. El cas és que a la nostre societat, on les mares massa sovint es troben soles, el pediatre acaba convertint-se en la teva persona de referència, encara que no casi del tot amb el que tu penses.

Els grups de recolzament a la lactància i a la criança dels fill són de gran ajuda, ja que et permeten relacionar-te amb altres mares conèixer diferents punts de vista.

El part

2008-06-01T18:41:00.005+02:00

La natura és molt sàvia, d’això no hi ha dubte; és tant sàvia que amb l’evolució de la nostre espècie, ha fet que els nadons neixin “sense acabar” per poder néixer. Què vol dir això? Que per estar igual de desenvolupats que la resta de mamífers, hauríem de tenir embarassos de 18 mesos, per tant, els primers 9 mesos de vida són els més importants per el nadó i del seu desenvolupament.

El fet d’anar a dues potes i estar al damunt de la cadena tròfica, ens fa tenir un part dolorós; però això no vol dir que sigui un part amb patiment...

El nostre cos està preparat per gestar un embrió en perfectes condicions durant 9 mesos, i ho fa tot sol! Nosaltres no hem de fer res, només deixar-nos portar. Aquest cos també està perfectament preparat per donar a llum aquest nadó que ha crescut dins nostre, el problema és que tenim cervell... si, el nostre cervell ens fa racionalitzar els fets i intentar controlar tot el que ens passa; però el part és un acte fisiològic on el cervell que pensa i racionalitza te molt poc a fer, ja que si deixem que, com a l’embaràs, el nostre cos ens vagi guiant durant tot el procés, aquest anirà tot rodat.

Ara estem en una època de canvis, es comença a recuperar aquesta confiança en la dona i en les seves capacitats innates per donar a llum; però com tots els canvis importants de la vida, és mooolt lent.

El més important és tornar a confiar en nosaltres mateixes, però els professionals tenen un paper fonamental en quest procés; han de deixar que la dona tingui llibertat a l’hora de parir; llibertat de moviments, de postures, per poder expressar-se cridant o com li doni la gana... i sobre tot evitant intervencions innecessàries i recordant que ells son els que es troben al servei de la mare, i que aquesta no està malalta.

Els protocols hospitalaris en aquest país es cobreixen les esquenes practicant intervencions que provocant per elles mateixes que el part sigui un procés complicat i perillós tant per la mare com per el futur nadó, i per això també cada vegada hi ha més parts a casa, perquè? Per què cada vegada hi ha més dones conscients del seu embaràs i que el volen viure com un procés íntim i personal, de la manera més natural possible.

Si realment volem canviar el mon, hem de començar per canviar la manera d’atendre el part i de rebre els nadons.

Aquí us deixo un vídeo d’un part a casa. Espero que us agradi.

http://www.youtube.com/watch?v=mhiPlR-7j3g

Per obrir boca

2008-05-31T18:17:00.000+02:00

Jo no era partidària de fer un bloc, però ara que he descobert tantes coses noves gràcies al meu fill, crec que és una bona idea poder compartir-les amb tothom que vulgui.

Et passes la gran part de l’embaràs pensant en com serà el bebè, quin nom li posareu, a qui se semblarà, en quina robeta li compraràs o de quin color pintaràs la seva habitació... Vols que no li falti de res i que tot sigui perfecte. Però, realment sabem quines son les necessitats reals del bebè una vegada ha nascut?

Realment poques de les coses que comprem abans que arribi el bebè son realment necessàries. L’únic que realment necessita el bebè és sentir-se segur arropat per la seva mare. Pensem una mica,: ha passat tota la seva vida (els 9 mesos d’embaràs) protegit, calent, segur, sense sentir fred, gana o malestar i completament abraçat per la mare, sentint el seu cor, la seva respiració i la seva veu, i on el soroll se sent amortiguat i la llum es inexistent.

De cop i volta un bon dia això s’acaba i apareix en un mon ple de llums i sorolls, ENORME, fred i on no sap que passa... el bebè l’únic que coneix és la seva mare, és on troba la seguretat que li fa falta per afrontar el que li ha passat. A partir d’aquest moment depèn completament del que els adults vulguin fer amb ell. És un ésser fràgil, vulnerable i necessita la seva mare. El que passa a la nostre societat és que ens venen la moto del que és “millor” per el bebè i tots nosaltres piquem l’ham sense pensar-ho dues vegades.

Però clar, si el nen pren pit a demanda no es venen biberons, si dorm al llit amb la seva mare (i el seu pare) no es venen bressols, i si el portem a coll no es venen cotxets... plantegem, doncs, que és realment el que ens estan venent, si el millor per el nostre fill o el millor per les butxaques d’uns quants.

Poc a poc et vas adonant de tot això i canvies la teva manera de pensar, de fer, comences a oblidar-te del que diu la resta i a fer el que realment et diu el teu cor de mare, i d’això es tracta, de fer cas al nostre instint de mares i recuperar la confiança perduda en nosaltres mateixes.