dijous, 5 d’agost del 2010

Mirada enrere


Ha passat massa temps des de la última vegada que vaig escriure, ho sé. I per això demano disculpes a la gent que em seguia.

La vida ha canviat, a millor. Sóc mare, fa dos anys i mig, i des de llavors que la meva vida és més plena. Estic contenta, estic feliç; veig el meu fill, com creix, com aprèn i penso: " no ho hem fet tant malament..." el veig espavilat, llest, molt afectuós, educat... veig que tot i les rebequeries que a vegades agafa, com tots els nens de la seva edat, hem sapigut portar el tema bé, hem aconseguit escoltar el nostre fill i fer-nos escoltar, i hem aconseguit que sigui fàcil conviure amb ell.

Ara miro enrere i veig totes les estones que l'he tingut enganxat al pit, totes les estones que l'he portat a la motxilla a la meva esquena, totes les nits que ha passat amb nosaltres al llit, i penso: ho hem fet bé. Perquè tot això ha fet que el nen estigui tranquil, ell sap que estem aquí per si ens necessita, i ell mateix va demanant espai i va adquirint cada dia més autonomia.

Estic contenta i orgullosa com mare. Espero poder seguir per aquest camí amb el segon fill que tindrem.