Agobios

La pressió social és molt forta, encara que sigui de manera inconscient. A vegades em passa que el que tinc al meu costat m'envolta tant i tant que acaba per asfixiar-me... i llavors m'entra un agobio que no puc amb ell, i m'emprenyo amb mi mateixa, i amb el mon...
És aleshores quan recordo perquè estic fent les coses com les estic fent, i em relaxo. És el moment en el que penso en el meu fill, en les seves necessitats, en l'home que algun dia es convertirà; i és en aquest moment quan penso que estic fent les coses com jo vull, i com crec que és millor per ell i l'agobio passa, i el que faci l'altre gent deixa d'importar-me i em sento segura de mi mateixa, i penso que sóc una bona mare i que estimo el meu fill per sobre de qualsevol cosa o opinió que tingui la gent; i d'aquesta manera tot torna a la normalitat.

Quan et converteixes en mare, mai més tornaràs a ser com abans, ni faràs les mateixes coses ni res serà igual, i crec que hem de ser conscients per poder portar una vida normal, sense agobios, ni sentiments de culpa o incapacitat per fer les coses per les que estem dissenyades.

Hem de saber que cada cosa te el seu temps, i que potser ara, amb un bebè de 9 mesos a casa, no és temps de sortir a sopar o de festa amb les amigues. És moment de tenir cura del nostre fill, de donar-li tot el amor que puguem, de tenir-lo en braços, d'acaronar-lo, de petonejar-lo, abraçar-lo, bressolar-lo, gaudir-lo al màxim i sobre tot, sobre tot, estimar-lo explícitament. Tot el que puguem i volem sense importar-nos el que diguin les males llengües.

D'aquesta manera sempre sabrà que l'estimem perquè així ho sentirà i ho viurà.