conciliació

Quan una dona treballadora es queda embarassada es comença a plantejar tota una sèrie de qüestions referents al seu futur: la baixa maternal, les hores de lactància, la possible reducció de jornada, el deixar de treballar... però el cas és que fins que no tens el nen entre les teves mans, no saps realment el que vols fer. Personalment, si pogués, escolliria tenir cura del meu fill al menys els 2 primers anys de vida.

Hi ha dones que no entenen que et vulguis quedar a casa cuidant dels fills en comptes d’anar a treballar; la majoria d’ aquestes dones no son mares; per qualsevol mare, deixar el seu fill a les 16 setmanes de vida és el pitjor sacrifici que ha de fer, perquè va en contra del teu instint de mare.

Tenim una llei titulada “de conciliació de la vida familiar i laboral”; però realment la conciliació no hi es... El que fa la llei és donar-te a escollir: o treballes, o et dediques a cuidar els fills. Si optes per aquesta opció, pots agafar-te una excedència sense sou; si optes per la feina, pots portar el nen a la guarderia... des del meu punt de vista, conciliar vol dir poder fer les dues coses, com s’ha fer sempre... en el fons, tothom sap que les dones són el sexe fort.

El fet d’haver d’escollir entre ser mare o ser treballadora, comporta a moltes dones uns conflictes personals interns difícils de solucionar. El teu instint et demana una cosa, però a nivell social se’t demana el contrari, i fins que aquesta visió no canvií, les dones que preferim quedar-nos a casa, no ho tenim fàcil.

Quan de temps dura la vida laboral d’una dona? 35? 40 anys? Quan dura la primera infància del teu fill? Uns mesos, que una vegada han passat no els podràs tornar a recuperar mai més. Gaudiu el màxim possible de les coses que passen, perquè una vegada han passat, no tornen.

Tabús

Vivim en una societat avançada, plena de tecnologia, on es pot aconseguir qualsevol cosa ràpidament i on molts tabús socials han desaparegut. Ara, a ningú se li fa estrany veure dues persones fent-se petons al carrer, es pot parlar (més o menys) obertament sobre els teus gustos sexuals, religiosos o polítics, inclús de l’avortament o de la mort.

Però tot i que sembla una societat en la que es pot parlar de tot, no és així. Encara ens queden molts prejudicis socials que provoquen tabús. Un exemple molt clar és dir que el teu fill de dos anys encara mama, o el tema del colecho; per qui no estigui familiaritzat amb la paraula (que ni tant sols està acceptada per l’acadèmia) vol dir compartir el llit amb altres persones, i més concretament amb els teus fills.

Si se t’acudeix dir-li a algú que el teu fill dorm amb tu al llit, de seguida comença a dir que es mal acostumarà, que no te’l podràs treure mai, que tindrà massa dependència dels pares... des del meu punt de vista, res més lluny de la realitat. Quan un nen dorm amb tu, et sent al seu costat, sent la teva olor, la teva respiració, nota la teva escalfor... se sent segur al costat dels seus pares, el que farà que en un futur se senti més segur de si mateix. És clar que es dorm molt bé amb els pares! I és clar que un dia el nen acabarà dormint a la seva habitació, però no cal córrer; si li donem temps i l’acompanyem (no l’obliguem) acabarà marxant ell sol.

Si que és veritat que al principi et fa una mica de por poder fer-li mal; però, igual que som capaços de girar-nos al llit i no caure, som capaços de no xafar al nen, perquè tens com un sisè sentit que et diu que està dormint amb tu i l’has de protegir. A mesura que passen els dies dorms més tranquil, cada vegada t’agrada més dormir amb el nen i veus que ell dorm de meravella; no plora gens i tu no t’has d’aixecar cada vegada que plora a donar-li el pit.

Us imagineu a les nostres avantpassades a les cavernes deixant als nens dormint a la cova del costat? L’espècie humana s’hauria extingit fa molt. L’ésser humà està “dissenyat” genèticament per dormir acompanyat perquè és un ésser indefens que sense algú que se’n faci càrrec, no duraria gaire. Per això ploren els nens, però aquest tema el deixem per un altre dia...

Us deixo un video que personalment m'encanta, espero que a vosaltres també...

http://es.youtube.com/watch?v=J7nCdJQ44wc&feature=related

A dinar!

Estem d’acord que la fruita és molt sana i s’ha de menjar molta; però, algú s’ha menjat per berenar (per exemple) una pera, un plàtan, una poma i una taronja? Estrany oi? Doncs en proporció és el que fem menjar als nens amb la famosa papilla de fruites. A més a més de la feina extra que suposa preparar la maldita papilla...

Un nen, que mai ha testat la fruita, la primera vegada que ho fa, prova quatre a la vegada. Crec que no és just. Un nen es mereix l’oportunitat de conèixer quin és el gust i la textura de cadascuna d’aquestes fruites per separat, i quan hem vist que li agraden i que no li han causat cap tipus de reacció al·lèrgica, podem fer les barreges que vulguem.

Un altre tema és introduir els aliments per blocs, rotllo el mes de la fruita, o el mes dels cereals. Personalment mai a la meva vida adulta he menjat d’un sol grup d’aliments durant un mes o dues setmanes; sempre he intentat barrejar els diferents tipus per aconseguir el que denominem UNA DIETA EQUILIBRADA. Perquè fem tantes excepcions amb els nens? L’ordre d’introducció no te cap importància i crec que és més interessant per el nen testar aliments de gustos i textures diferents i de grups d’alimentació diferents. És més divertit i igual de nutritiu (o més) i ho avalen grans experts de la nutrició i de la pediatria.

El cas és que com sempre, hem de mirar el que més ens interessa com a mares i el que creiem que és millor per el nostre fill, i no deixar-nos guiar per la opinió de la majoria.

Transport per a tothom?

Moure’t per Barcelona és fàcil amb el transport públic; la xarxa de metro i autobusos urbans et porten allà on necessites anar. La cosa es complica bastant quan amb tu portes un cotxet amb el nadó dintre...
Si vols anar a Plaça Catalunya ja pots resar per què l’ascensor que puja al carrer de la línia 1 funcioni... però si baixes a Urquinaona, hauràs de confiar en la bona fe de la gent i que algú t’ajudarà a pujar totes les escales que hi ha (que no són poques...) per que ni ascensor ni mecàniques...
A plaça Espanya estem igual, Diagonal, Arc de triomf, Clot... alguns exemples d’estacions que no estan adaptades . El més curiós és que són parades amb una afluència de passatge bastant elevada i la majoria amb enllaços.

Decideixes anar en bus, així aprofites per mirar el paisatge, i tot i que la gran majoria estan adaptats per pujar amb cotxet, i tenen un espai reservat per posar-lo, la sorpresa arriba quan has de baixar i resulta que la vorera et queda massa lluny i demanes al conductor si pot accionar la rampa. Ho fa? Doncs no, a menys que no vaguis en cadira de rodes o portis un cotxet de bessons. I que passa amb la resta? Els que portem cotxet amb un sol nen? No tenim dret a baixar de la manera més segura possible? Doncs sembla que els de TMB no pensen així. Suposo que les seves raons tindran, però no les conec, i he de baixar de l’autobús com puc; al igual que la majoria de mares d’aquesta ciutat.

A veure si realment fem una ciutat per a tots i totes i acabem d’adaptar el transport públic. Tots sortirem guanyant.

Els pediatres

Els pediatres són aquests metges especialitzats en nens petits... bé; la pregunta és: també estan especialitzats en nutrició infantil? I tenen prous coneixements sobre lactància materna? En la majoria dels casos la resposta és NO.

Perquè una persona que es dedica a curar les malalties dels més petits, és l’encarregada de confeccionar el seu menú? Si diem que cada nen és diferent, perquè intentem que tots els nens mengin el mateix? No te cap lògica! Al final, el/la pediatre es basa en les pròpies creences i prejudicis a l’hora de parlar d’alimentació infantil, i no tant en estudis científics o en les recomanacions que fa l’OMS. Per això hauria d’existir la figura del nutricionista a les consultes pediàtriques, per poder assessorar a la mare sobre l’alimentació del seu fill/a i fer-la en consonància amb les preferències d’aquesta, respectant SEMPRE el que vol la mare.

Tots els pediatres haurien de tenir molta informació sobre l’alletament matern per poder ajudar a les mares que es troben amb problemes a l’hora de donar el pit. Ells et donen una “solució” per un primer moment: si el nadó no guanya pes, s’ha d’administrar suplement; però en cap moment et diuen com ho has de fer per poder treure aquest suplement i tornar a la llet materna en exclusiva; i aquesta és una de les raons per les quals moltes mares abandonen l’alletament abans d’acabar la quarantena: quant més suplement (llet de fòrmula) pren, menys mama del pit... no tenen la informació adequada ni saben on buscar-la. El cas és que a la nostre societat, on les mares massa sovint es troben soles, el pediatre acaba convertint-se en la teva persona de referència, encara que no casi del tot amb el que tu penses.

Els grups de recolzament a la lactància i a la criança dels fill són de gran ajuda, ja que et permeten relacionar-te amb altres mares conèixer diferents punts de vista.

El part

La natura és molt sàvia, d’això no hi ha dubte; és tant sàvia que amb l’evolució de la nostre espècie, ha fet que els nadons neixin “sense acabar” per poder néixer. Què vol dir això? Que per estar igual de desenvolupats que la resta de mamífers, hauríem de tenir embarassos de 18 mesos, per tant, els primers 9 mesos de vida són els més importants per el nadó i del seu desenvolupament.

El fet d’anar a dues potes i estar al damunt de la cadena tròfica, ens fa tenir un part dolorós; però això no vol dir que sigui un part amb patiment...

El nostre cos està preparat per gestar un embrió en perfectes condicions durant 9 mesos, i ho fa tot sol! Nosaltres no hem de fer res, només deixar-nos portar. Aquest cos també està perfectament preparat per donar a llum aquest nadó que ha crescut dins nostre, el problema és que tenim cervell... si, el nostre cervell ens fa racionalitzar els fets i intentar controlar tot el que ens passa; però el part és un acte fisiològic on el cervell que pensa i racionalitza te molt poc a fer, ja que si deixem que, com a l’embaràs, el nostre cos ens vagi guiant durant tot el procés, aquest anirà tot rodat.

Ara estem en una època de canvis, es comença a recuperar aquesta confiança en la dona i en les seves capacitats innates per donar a llum; però com tots els canvis importants de la vida, és mooolt lent.

El més important és tornar a confiar en nosaltres mateixes, però els professionals tenen un paper fonamental en quest procés; han de deixar que la dona tingui llibertat a l’hora de parir; llibertat de moviments, de postures, per poder expressar-se cridant o com li doni la gana... i sobre tot evitant intervencions innecessàries i recordant que ells son els que es troben al servei de la mare, i que aquesta no està malalta.

Els protocols hospitalaris en aquest país es cobreixen les esquenes practicant intervencions que provocant per elles mateixes que el part sigui un procés complicat i perillós tant per la mare com per el futur nadó, i per això també cada vegada hi ha més parts a casa, perquè? Per què cada vegada hi ha més dones conscients del seu embaràs i que el volen viure com un procés íntim i personal, de la manera més natural possible.

Si realment volem canviar el mon, hem de començar per canviar la manera d’atendre el part i de rebre els nadons.

Aquí us deixo un vídeo d’un part a casa. Espero que us agradi.

http://www.youtube.com/watch?v=mhiPlR-7j3g