Tabús

Vivim en una societat avançada, plena de tecnologia, on es pot aconseguir qualsevol cosa ràpidament i on molts tabús socials han desaparegut. Ara, a ningú se li fa estrany veure dues persones fent-se petons al carrer, es pot parlar (més o menys) obertament sobre els teus gustos sexuals, religiosos o polítics, inclús de l’avortament o de la mort.

Però tot i que sembla una societat en la que es pot parlar de tot, no és així. Encara ens queden molts prejudicis socials que provoquen tabús. Un exemple molt clar és dir que el teu fill de dos anys encara mama, o el tema del colecho; per qui no estigui familiaritzat amb la paraula (que ni tant sols està acceptada per l’acadèmia) vol dir compartir el llit amb altres persones, i més concretament amb els teus fills.

Si se t’acudeix dir-li a algú que el teu fill dorm amb tu al llit, de seguida comença a dir que es mal acostumarà, que no te’l podràs treure mai, que tindrà massa dependència dels pares... des del meu punt de vista, res més lluny de la realitat. Quan un nen dorm amb tu, et sent al seu costat, sent la teva olor, la teva respiració, nota la teva escalfor... se sent segur al costat dels seus pares, el que farà que en un futur se senti més segur de si mateix. És clar que es dorm molt bé amb els pares! I és clar que un dia el nen acabarà dormint a la seva habitació, però no cal córrer; si li donem temps i l’acompanyem (no l’obliguem) acabarà marxant ell sol.

Si que és veritat que al principi et fa una mica de por poder fer-li mal; però, igual que som capaços de girar-nos al llit i no caure, som capaços de no xafar al nen, perquè tens com un sisè sentit que et diu que està dormint amb tu i l’has de protegir. A mesura que passen els dies dorms més tranquil, cada vegada t’agrada més dormir amb el nen i veus que ell dorm de meravella; no plora gens i tu no t’has d’aixecar cada vegada que plora a donar-li el pit.

Us imagineu a les nostres avantpassades a les cavernes deixant als nens dormint a la cova del costat? L’espècie humana s’hauria extingit fa molt. L’ésser humà està “dissenyat” genèticament per dormir acompanyat perquè és un ésser indefens que sense algú que se’n faci càrrec, no duraria gaire. Per això ploren els nens, però aquest tema el deixem per un altre dia...

Us deixo un video que personalment m'encanta, espero que a vosaltres també...

http://es.youtube.com/watch?v=J7nCdJQ44wc&feature=related